“Qui ets tu?” La identitat en temps difícils
Mirem al nostre voltant:
-La roba que se suposa que hem de portar
-Els polítics que se suposa que ens han de representar
-Les bromes que se suposa que ens han de fer riure
-Els programes televisius que se suposa que ens han d’agradar
Mirem, però no ens veiem a nosaltres en en tot això. “El món s’ha tornat boig”, pensem, però el que ens fa por és no veure’ns en aquest món; mirar-nos al mirall i no reconèixer el reflex que ens torna. “Qui ets tu?”, ens preguntem amb neguit.
Davant d’aquest panorama, la sortida digna es troba a nosaltres mateixos perquè som nosaltres mateixos en el que fem, en el que pensem, en el que imaginem. Ningú ens ho podrà treure, això.
Al taller treballem amb molts materials diferents: fusta, plata, or, alumini, diamant, tela… Tots ells tenen una cosa en comú: els treballem tots amb la mateixa estima, sense discriminar. Els treballem tots a la nostra manera, amb llibertat.
Imaginem, pensem, compartim idees i, finalment, creem. Creem peces i mantenim una identitat ben nostra. Treballem la nostra identitat per a que sigui ferma, però també flexible.
Volem que sigueu part del que fem, que mireu les nostres peces i hi veieu el nostre reflex i el vostre alhora: el vostre nom estimat a la nostra polsera, el vostre dibuix especial al nostre penjoll. I a més volem que ens agradi i que us agradi: estimar el reflex del mirall.
Si el món és a l’inrevés, caminem amb els palmells de les mans. És més difícil, però més divertit.
0 Comments