Dibuixos a les orelles
Algú recorda quan érem petits i anàvem a l’escola? Al final de cada trimestre o de cada curs, els professors ens donàven tots els treballs en paper i muntàvem àlbums enormes. Allà hi era tota la història del nostre curs: activitats, exercicis, textos i molts, molt dibuixos.
Els nostres pares, els nostres avis intentaven guardar aquells totxos de paper com si fossin documents històrics, que ho eran. Però a aquells àlbums se sumaven més i més àlbums. Ocupaven molt d’espai i, senzillament, desapareixien.
On quedaven els nostres textos, les nostres lectures? I, sobre tot, on anaven tots aquells dibuixos que no es tornarien a repetir mai?
El segle XXI ha arribat. Encara no tenim cotxes voladors, però podem penjar-nos dibuixos a les orelles.
Emmalaltir de nostàlgia és molt menys romàntic del que els poetes ens han explicat. Nosaltres preferim lluir tresors, però no de brillantors encegadores, sinó tresors que ens calenten el cor com una tassa de xocolata calenta: tresors de veritat. Tresors a les orelles, al coll, als canells.
Des de que unes manetes agafen un llapis amb tota la imaginació del món fins que la seva obra d’art es converteix en unes arracades, un penjoll, una polsera… allà hi som.
Hi som per a les coses importants, per a que els dibuixos no es perdin i ens puguin calentar el cor per sempre.
0 Comments